28 de novembre de 2007

SENDERS DE GRAN RECORREGUT GR 7

De la Seu d’Urgell a Fredes

4 de Març de 2000
La Seu d’Urgell – Fornolls

Comencem una nova trajectòria, una nova singladura, una nova experiència, una nova aventura... Aquest cop creuarem Catalunya de nord a sud, per l‘oest una terra que en alguns trams són poc coneguts, i més per nosaltres que som de costa, no de secà.
En aquesta excursió en Jordi i la Núria van anar amb el cotxe d’en Jaume. Ens vam trobar a l’estació del metro de Maragall. Aquest cop en Lluís i la Roser no van poder venir, la Roser per un compromís familiar i en Lluís havia de tenir cura de la seva mare, ja que no pot deixar-la sola.
Vàrem sortir de Barcelona sobre les 6 del matí per quedar amb la resta del grup a la Seu d’Urgell a les 8’30 h. Vàrem anar per Cervera i Guissona arribant a bon hora. La família Agustí, però, va tenir problemes amb la gossa, se’ls hi va escapar i per això van arribar amb un retard d’una hora. Ens vam trobar al Bar Sant Jordi, de la Rambla de la Seu, on com de costum vam demanar vi, olives, cafès i vam assaborir els nostres entrepans.
La Núria no va fer l’excursió, ja que hi havia bastant de desnivell, uns 800 metres, però si tenim amb compte les pujades i les baixades no previstes, jo diria que quasi vam fer els 1.200 amb 15 quilometres.
L’excursió va ser molt pesada i cansada, però tot ho va compensar el paisatge ja que era molt atractiu. Cal remarcar el recorregut des del Turó de Porredon fins el Coll de Bancs. El paisatge era tot vermell, una terra d’un color rogent i molt fangosa, semblava que estiguéssim a Mart, amb unes ondulacions, com si fossin dunes, totes arrodonides. Vam arribar fins el 1.460 metres just quan érem al Coll de Creus, el punt més alt del recorregut.
Vam accedir el Coll de Bancs a les 17’35 on des de les 16 h ens estaven esperant l’Àngels Cortina i la Núria Ramon, amb un fred que pelava.
En aquesta sortida va estar amb nosaltres la Neus, feia moltes excursions que no venia. És molt agradable tenir els fills que ens acompanyin, encara que cada cop és més complicat, obligacions, feines, estudis, amics...
Per anar a dinar havíem d’arribar fins el poble de Fornolls i vam fer autoestop, ja que érem 7 persones i no cabíem tots en el cotxe.
El bar de Fornolls era un restaurant, ens van deixar menjar dins amb el nostre dinar, complementant-ho amb vi, patates i olives del local. Després va ser un veritable martiri, les dones es van quedar al bar, i els conductors vàrem anar tots en el cotxe del Josep Maria fins a la Seu d’Urgell, 29 Quilometres d’anar i 29 de tornar. Vam sortir de Fornolls cap a Barcelona a les 20 del vespre, per tornar vam passar per el Port del Comte, Solsona i Cardona... arribant a Barcelona a les 24 h. Una bona pallissa de cotxe.
La propera excursió vam quedar per el dia 1 d’abril de 2000

8 d’abril de 2000
Fornolls – Tuixen – Coll de Port

L’excursió com podreu comprovar, la fem una setmana més tard, ja que el nostre amic Josep Maria tenia un compromís el dia 1.
L’excursió en un principi era de 11,1 quilometres, però la vam allargar uns quilometres més.
Aquest cop vàrem ser més colla que la passada sortida, en Lluís i la Roser van poder venir, més els incondicionals de sempre és a dir, en Josep Maria, l’Àngels Cortina, l’Àngels Martín, en Jordi, en Jaume i la Núria.
Vam quedar el bar restaurant de Fornolls a les 9 del mati, i menys en Josep Maria i l’ Àngels la resta va arribar tard. En Jaume va arribar amb 45 minuts de retard i en Jordi 50, com veieu vam calcular malament el temps. Per compensar-ho vam esmorzar botifarra amb mongetes, un vinet negre, olivetes, hummmm!!! una delícia. Entre una cosa i un altre vam posar-nos amb moviment a les 11 del mati, quasi ja ens podríem quedar a taula i seguir menjant. Amb les panxes plenes comencem l’excursió cap a Tuixén, per sort tot era baixada.
Una excursió magnífica, encara que els temps no ens va acompanyar, plovia, feia molt de fred, estàvem a 3ºC de temperatura i això que som a mitjans d’abril. L’ Àngels Cortina ens estava esperant al poble de Tuixén on vam aprofitar per prendre unes cerveses i reprendre el camí fins el Coll de Port. Tuixén es troba situat a uns 1.200 metres i l’arribada al Coll de Port estava a 1.720 metres, una pujada bastant forta, ja que hi havia un desnivell de 500 metres amb 3’500 quilometres. Ens va ploure tot el recorregut i quan vam ser el Coll, fins i tot ens va nevar, tot va tenir el seu encís, encara que caminar plovent és una mica feixuc.
Aquí a dalt ens esperaven la Núria i l’Àngels, mortes de fred, ens van recollir amb el cotxe i vàrem tornar a Tuixén per dinar. Ja eren quasi les 18 h, però al menys vam poder dinar a cobert dins el bar del poble.
Vam quedar per fer la propera excursió el 13 de maig.

13 de maig del 2000
Coll de Port – Sant Llorenç de Morunys

Desprès de 4 setmanes, per fi va arribar el dia, aquest cop va ser en Jaume i L’Àngels que van anar amb el cotxe d’en Jordi i la Núria. Els van passar a recollir per casa seva a les 6’15 del mati, van creuar el Passeig Maragall, i a la Meridiana van recollir a la Roser sobre les 6’30 i directe fins a Sant Llorenç de Morunys. Van ser a l’hora bona, les 8’30, als 5 minuts van arribar en Josep Maria i l’Àngels. Vàrem entrar al Bar “El Jardí”, un lloc encisador. Era com el casino del poble, molt vell i gran, amb un saló envoltat de llotges i reservats grisos de fusta envellida per el pas del temps, si poguessin parlar... Per què no somniem una mica?. Suposem que en seu esplendor els colors brillaven, la música envoltava la sala de ball, el lloc ple de gent... Les festes majors devien de ser esplèndides, gent de la contrada esperant en delit el dia... Calculo que pel cap baix cabrien unes 300 persones, no us ho imagineu? Tothom lluint els seus millors vestits per la festa, les famílies més adinerades llogaven les llotges, mentre que la resta s’acomodava el voltant de la sala amb les cadires de fusta. Aquests dies, també eren dies de retrobar-se amb els parents i amics que vivien fora del poble, aquests últims eren els famosos forasters. L’orquestrina feia sonar els seus instruments amb les músiques de sempre, que la gent li agradava sentir, més les novetats d’aquell any, pel jovent. A la poca estona l’ambient ja havia agafat aquell olor de ranci, barreges de fum i perfums trets dels armaris, restes d’ampolles de colònia que quedaven en l’oblit any rera any, a quin d’ell més fort, tots ells comprats a l’única botiga del poble que venia de tot, des de tenaces pel foc, passant per llibretes, tabac, bombetes, escombres, ventalls, molls i la famosa colònia venuda a l'engròs. En aquests pobles, les compres més importants es feien quan venia el mercat ambulant, 2 cops a l’any normalment, a la primavera i a l’hivern, o bé anaven a la ciutat més propera, en aquest cas Solsona.
Mentre tocava l’orquestra, els joves ballaven i la gent gran es divertia mirant-los de reüll més aviat per criticar i fer safareig: “Mireu l’hereu de can Coll amb la filla dels Fidel, quina vergonya!! L’altre dia la van veure amb el de can Vaquer agafats de la mà i avui com si res, a més, porta un vestit que jo diria que és el que va portar sa mare l’any passat, això sí, amb unes puntetes afegides a la solapa, es clar, diuen que no van gaire bé. Aquest any han venut les 3 vaques i el ruc, i que volien comprar aquest estri nou que es parla molt avui en dia, com es diu? tractor això tractor...tothom va en carro, però ells per destacar tindran tractor”. Mentrestant el fum, el tabac, la colònia barata i l’olor corporal feien sortir de tant en tant la gent a prendre un glop d’aire fresc...
En fi!, tornem a la realitat, vam esmorzar, molt bé, com sempre, tot ben regat amb un bon vi negre, amb les olives...
Després d’estar ben plens vam pujar als cotxes fins al Coll de Port, punt on vam acabar l’anterior etapa. Feia un dia esplèndid, molta calor, però era tot baixada, per un corriol que recorria tota la Vall de Lord, una vall preciosa, molt verda, amb molta aigua i moltes fonts, un lloc no molt conegut. El viaró anava serpentejant la vall intentant en tot moment saltar-se la carretera que anava baixant fent infinitats de giravolts fins arribar el peu del poble.
Ens vàrem trobar a una senyora que pujava pel mateix sender que nosaltres baixàvem, anava a Can Arreplagany. Entre nosaltres vàrem discutir sobre la seva edat, ja que tenia la cara amb moltes arrugues, normalment la gent que treballa al camp té la pell molt castigada per l’efecte del sol, els ulls els tenia enfonsats i molt petits com si el sol li fes mal. Jo diria que tindria sobre els 95 anys i els altres sobre els 75, 80, era difícil de saber-ho, en fi, és igual no ve el cas ja que mai ho sabrem. Portava una caixa petita agafant-la amb molta cura i delicadesa, dins hi duia pètals de flors fins a sobreeixir, d’un color groc intens. Li vam preguntar que era i ens va comentar que era flor de l’argelaga. La dona tenia una sola dent fent-li un efecte si més no curiós, se la veia contenta, com una nena amb sabates noves. Ens va dir que les deixava assecar i era pel consum de tot l’any per fer infusions. Servien: pel refredat, la tos, la febre per la llengua pesada, ens comenta que s’agafa un got d’aigua, es fa bullir, després es posen els pètals, es deixa uns minuts i queda la tisana feta. Ja veieu sempre aprenem alguna cosa nova. Més tard vam saber que a aquestes dones se les diu Trementinaires. Rebuscant per les noves tecnologies vaig trobar un escrit d’elles el qual us el transcric literalment, crec que si més no, és curiós. (llegiu)

LES TREMENTINAIRES

“Ofici, exercit majoritàriament per dones coneixedores de les virtuts medicinals de les plantes i herbes remeieres que tant abundosament es fan per aquelles contrades.
Sembla que la majoria de les Trementinaires eren del poble de Tuixén i per aquesta raó també eren conegudes per tuixentines. Joan Amades, però, remarca que aquesta indústria rodamón era tradicional de la població femenina humil de la Vall de la Vansa. Cornellana, Josa, Linyà, Cornes, Ossera i Alzina. La descripció que fa Amades de les Trementinaires val la pena de transcriure-la, ja que és una veritable fotografia de les dones i de la seva mercaderia. "Les Trementinaires - diu Amades- anaven de dues en dues: una de mitja edat, que feia de mestra i de mestressa i una altra de jove, que unes vegades era aprenenta, i d'altres serventa de la gran. Vestien com les dones humils de muntanya: gipò acossat, faldilla de sargil de to fosc, llarga fins damunt de les espardenyes, mocador damunt les espatlles, fosc , amb la testa coberta per un altre mocador de tons clars, groguenc o ocre; duien penjada a l'esquena una motxilla de roba, també blanquinosa, ben plena d'herbes de muntanya, entre les quals sobresortien la verònica, l'orella d'os, la corona de rei, l'hisop, la til·la, la flor de Cornes, el comí i els pans de pega aromàtica que perfumaven llur pas amb una inconfusible sentor de bosc. De damunt del pit, en bandolera. i de la cinta penjaven botigues de terrissa en les quals portaven la Trementina i l'oli d'avet i de llangardaix que donava tipisme i caràcter a llur apotecaria. N'hi havia que també portaven un càntir olier a la mà. Solien dur una canya alta, a tall de bastó, que els donava caràcter. Anunciaven llur pas amb un crit propi i tradicional."
Pel que sembla, les Trementinaires eren mirades amb respecte per part de la gent, que els hi comprava herbes i olis gairebé sense haver-los de menester. A pagès, hom les acollia i els donava posada. A canvi, elles solien agraïu-ho donant algunes herbes, que devien assegurar-les un nou acolliment, ja que cada parella recorria, any rera any, la mateixa ruta. Els trajectes a fer sembla que es mantenien en secret, atès que asseguraven un millor rendiment de l'ofici. La competència no és cosa nova...
No cal dir que aquesta feina més vistosa, i força feixuga, de vendre els productes, començava amb la recol·lecció de les plantes medicinals i de les resines de les coníferes del seu entorn. Arribada la tardor, les Trementinaires, amb la seva aromàtica i guaridora càrrega iniciaven el seu periple per les comarques catalanes. Es de suposar que les criatures quedaven a càrrec de l'home o de parents propers, mentre que elles, camina que caminaràs, arribaven fins a la plana i el mar. Una carta publicada a la premsa confirma aquest fet: a Maçanet de la Selva existeix Can Trementinaire. A mitjan desembre, poc abans de Nadal, tornaven a casa. Si les circumstàncies climatològiques i personals acompanyaven, una segona sortida s'iniciava pel febrer i durava fins la Pasqua.
Es molt possible que la desaparició d'aquest treball hagi empobrit la saviesa popular. La cultura remeiera, que era transmesa principalment per les dones, ha reculat en benefici de la medecina i els preparats farmacològics que, curiosament, sovint s’han serveixen de les mateixes herbes i plantes que traginaven les Trementinaires.
En un temps com l'actual, de viatges ràpids, de guarderies i de reducció de la jornada laboral, recordar, ara, a la tardor, l'ofici de les Trementinaires, hauria de ser un bon exercici de recuperació de la memòria i de valoració de les comoditats que hem anat assolint.”
Francesc Compte
Seguim baixant i ens trobem amb una olor d’ous podrits, era la Font Puda, una font medicinal d’aigua termal, tots vàrem beure, i ja veieu estem més macos que mai,(encara que aquest escrit ho llegiu d’aquí uns anys estarem macos igualment, el remei és infinit). El gust era bo, la font estava ficada en un entrant d’una cova.
Vàrem acabar l’excursió menjant al costat de l’ermita de la Santa Creu d’Ollers on ens esperava l’Àngels Cortina, que ens va comprar per postres unes magdalenes i un moscatell d’aquell que ens fa dir “sí senyor”. A continuació vam tornar amb els cotxes al bar “El Jardí” aquest cop sota uns frondosos arbres, eren castanyers molt atapeïts.
Vam quedar per la propera excursió el dia 2 de juny o ja per després de les vacances ja que teníem que revisar els calendaris.

Dijous 12 d’Octubre del 2000
Sant Llorenç de Morunys - Hostal del Pla

Com tot el que és bo les vacances ja han passat, ja son lluny i bé doncs comencem la temporada on la vàrem acabar l’ultima vegada a Sant Llorens de Morunys.
Vàrem trobar-nos tots a les 8:30 h a Sant Llorenç de Morunys. Abans d’arribar, en Jaume va tenir un petit lapsus, primer va passar per la Meridiana a recollir a la Roser i després es va equivocar i en lloc d’anar per Solsona, va anar per l’eix Transversal directament a Cervera, i de Cervera per anar a Sant Llorenç va passar per moltes carreteres locals, tenia el seu encant. Resultat final va arribar amb 15 minuts de retard, si no, haguessin arribat amb 45 minuts d’avançament, no se que és pitjor. Aquest tram el vàrem fer quasi al complet, eren en Jordi, la Núria, la Laura, l’Àngels, en Jaume, l’Oriol en Josep Maria, en Pau, la Roser i l’Àngels Cortina.
Vàrem entrar en el bar “El Jardí”, el lloc continuava sent encisador, com la darrera vegada que hi vam estar, entre tots ocuparem tres taules i vam demanar el de sempre, vi, olives..., vam devorar els entrepans, ”hi havia gana”.
Va ser una excursió molt agradable, el temps estava núvol, així el vam tenir tot el trajecte, però per caminar perfecte. Vàrem passar per L’Hostal del Vent, on ens vam trobar un senyor que ens comentar que hi vivia des de feia molts anys. L’home ens va voler explicar una mica la seva vida, des de feia 60 anys que hi vivia, va venir quan tenia 7 anys, als 2 anys se li va morir la mare. Ens comentava que ja fa més de tres anys que no anava a Sant Llorenç de Morunys i això que només hi ha 10 quilometres, encara que quan va “a ciutat” prefereix Solsona. Es guanyava la vida recollint herbes per poder-les vendre a l’herbolari de Solsona. Ens explicava que coneixia més de 300 espècies, l’home estava molt ufanós de sí mateix.
Del l’Hostal del Vent només l’hi queda el nom, ja que el pobre home viu des de fa molts anys tot sol. La casa és de pedra molt forta, però se li nota el pas del temps i les poques atencions que se li han fet.
He trobat per internet un referent de l’Hostal del Vent parlant del senyor Josep Male l’herbolari, ves per on, ja saben com es diu el bon home.
Transcric l’escrit literal tret d’internet.

L'Hostal del Vent

Es de les poques masies que encara queden habitades a l'entorn dels Clots de Vilamala. A dins dels coberts, a l'era, a l'hort, pertot creixen o s'assequen ramells d'herbes aromàtiques i medicinals. Fa anys que en Josep les recull per vendre-les als herbolaris: el fonoll que cura constipats, la til·la i la Valeriana que relaxen... També li demanen té de roca, corona de rei, sàlvia, herba fetgera...
Josep Malé, herborista comenta (Aprofitem la ben entesa per saber el nom d’aquest, bon home):
Els herbolaris, per què la feien servir l'orella d'ós? Serveix molt per a grips. També per a d’altres coses; és clar, hi ha herbes que curen set o vuit mals. Sembla que no pugui ser..." Això sí, no n'hi ha cap de miraculosa, i el rebost ha d'estar sempre ben servit, almenys, d'una trentena de classes, diu en Josep. Ell és dels pocs que encara en treu algun profit, d'aquestes fondalades de la vall de Lord. També s'hi acosten caçadors, algun boletaire, i els excursionistes, Els pocs camins que s'endinsen als clots són senders antics, que solien portar a places carboneres. També n'hi ha que s'enfilen fins al Santuari de la Mare de Déu de Lord. I d'altres que arriben fins a alguns masos.
Ara, de cases, ja en queden ben poques, i la majoria estan en ruïnes. Com Torruella, que es va cremar fa gairebé un segle, segons ens explica en Josep, l'actual propietari. I diu que, no fa pas tant, ha vist desaparèixer altres masos, colgats per les aigües de l'embassament de la Llosa del Cavall.
Aquest és un territori d'orografia enrevessada. Sempre s'ha fet difícil moure-s'hi, perquè és ple de precipicis, baulmes i engorjats. I que consti que nosaltres n’estem ben advertits.
Segons una llegenda, és clar... I diuen que al capdamunt hi havia un poble. Un vespre hi va arribar un captaire demanant almoina. Però cap veí li va oferir sopar ni llit. Només va trobar acolliment en aquesta casa, el mas de Sòbol. "Total, que a l’hora d'anar a dormir, va dir: 'Senyors, si aquesta nit sentiu molt de terrabastall i molt de soroll, no sortiu a la finestra. Total, que se'n van anar a dormir. I cap a la mitjanit es va girar una súper tempesta, el terra tremolava i, l'endemà, quan es van aixecar, els pagesos van veure que el poble no hi era, no hi havia el pla i tot s'havia enfonsat."
En lloc dels plans només hi havia precipicis que feien vertigen. De les cases, ni rastre. El nom dels clots, Vilamala, recorda la gent d'aquell poble que no van voler aixoplugar el foraster. Curiosament ara, en aquestes muntanyes, hi ha llocs on trobar refugi. A la balma del Fornó, encara s'hi arrepleguen ovelles i cabres. Hi deixen un bon rastre de fems... que sempre han estat de bon aprofitar.

En aquesta excursió vaig estrenar la bota de vi, va tenir força acceptació, tots es van amorrar al piló. L’excursió finalitzava a l’Hostal del Pla, aquest si que era un senyor hostal, era molt gran, i molt ben arreglat. Vàrem menjar fora, en una explanada arrecerats del vent, l’Àngels Cortina, ens va comprar una coca que estava molt bona, dolça, cruixent, torradeta... Després vam entrar dins de l’hostal a prendre el cafè. A dins el lloc era immens, amb nombrosos menjadors, tots ells plens de gent contenta, amb el caliu de les llars de foc de tota mena, de molt grans i de més petites i també del vinet i licors que corrien per les taules plenes de menjars. Mireu-ho si les llars de foc eren grans, sobre tot la de la entrada, que devia de ser la principal, que dins d’ella i cabrien unes 6 persones dempeus, i hi havia un tronc d’arbre sencer. El tronc devia de fer uns 2 metres ben bons i d’amplada ben bé mig metre, a més a més hi tenien unes torrades de mig metre cada una, mai havia vist unes llesques tan grans com aquelles, us en recordeu?. Vàrem comentar que la propera excursió podríem esmorzar aquí, vam veure servir una torrada d’aquelles amb botifarres blanques i negres tenien un aspecte... en aquell moment vàrem treure el calendari per quedar en el dia de la propera excursió, solament vam dir de quedar durant el mes de Novembre. El dia, degut els compromisos que tots teníem no el decidiríem fins més endavant, que tothom consultéssim els nostres calendaris i que ja ens trucaríem

HOSTAL DEL PLA - SOLSONA i SOLSONA – EL MIRACLE

Amb aquesta etapa he tingut problemes amb l’arxiu i s’ha esborrat, però tindrem les fotos de l’Àngels Martín i la versió d’en Jordi. Au ! descanseu una estona dels meus relats, desitjo que l’amic Jordi faci esment dels aniversaris de l’Àngels Cortina i del meu, ja que va ser una passada.

11 de febrer d’2001
Miracle - Santuari de Pinós
11,300 Qm. 2h.45’

No vàrem poder quedar pel 24 de febrer, ja que la família Agusti / Cortina se’n van de viatge just aquells dies.
En Jaume i l’Àngels Martín van quedar amb en Jordi i la Núria per anar junts amb el cotxe. Van anar tots amb el Tata per la Meridiana. Aquest cop la Roser no va poder venir i en Lluís tampoc ja que la seva mare no estava molt fina, però en canvi si va venir l’Oriol.
El nostre amic Jordi devia d’estar tan content de que anés tota la família Ribas / Martín que es va equivocar de sortida ja que van sortir per la de Vic en lloc de la de Terrassa - Manresa, varen donar varies voltes abans d’agafar el bon camí. Havien quedat a les 8’30 h. davant del Santuari del Miracle i just arribar nosaltres, arribaven també en Josep Maria i l’Àngels Cortina
Vàrem començar l’excursió... un moment, abans, comentar que el bar del Santuari del Miracle era un desastre, brut, vell, quan vam entrar, estaven fregant i ens vam posar en un racó. Vam demanar el mateix de sempre, però aquest cop el vi estava picat, la resta era comestible, els cafès amb llet, els tallats i els cafès semblaven aigua bruta, de fluixos que eren.
Abans de començar vàrem anar a visitar l’església, té un retaule immens i molt desproporcionat per la seva grandària.
Comencem l’excursió, tot eren pistes forestals, molt amples, semblaven autopistes, una barbaritat, vam efectuar l’excursió dins l’horari establert per la guia, i arribàvem a Pinós una hora abans del que li vam dir a Àngels. Ens tenia preparat una sorpresa, “un vermut” de festa major, mireu-ho; cloïsses, olives farcides, patates i per beure un bon vermut, això es veu que ho havíem de fer la sortida anterior, però, com que plovia tant...
Ja podeu veure que hi ha poc a dir: tot pistes, més pistes i molt de bosc cremat, una veritable pena. Ara llegirem el que ha escrit l’amic Jordi...hem quedat pel proper dia 17 de març, l’amic Josep Maria farà “50 anys”.

17 de març d’2001
Santuari de Pinós – Sant Pere de Sallavinera
00000Qm. 0h.00’

Avui fa 50 anys que va néixer un nadó, i aquest nadó és diu Josep Maria Agustí Julià. Moltes felicitats !!!
L’excursió la vàrem fer, en Jordi, en Josep Maria, en Jaume , la Núria, l’Àngels Martín i de suport tècnic l’Àngels Cortina.
Vàrem quedar a les 8h30’, feia un dia esplèndid amb una temperatura de 17ºC encara que quan vam arribar a Cardona ja hi havia algun núvol que altre. Vàrem agafar la carretera de Su i quan hi vam ser, vam prendre una pista que ens conduïa fins al Santuari de Pinós punt de partida d’aquesta etapa. Quan vam agafar la pista, el temps ens va canviar de cop, molta boira, amb una visibilitat d’uns 2 metres, es va aixecar molt de vent i va començar a fer molt de fred. Sort que abans de començar vam poder esmorzar bé i vam entrar en calor. Mentre esmorzàvem li vam donar el regal pel nadó que feia 50 anyets: unes fabuloses calces curtes perquè el noi vagi ben airejat... Mentre preníem els cafès vam discutir, quan temps devia de fer que aquesta gent del Santuari, no netejava els serveis, estaven merdosos a més no poder, hi havien crostes enganxades a la tassa del lavabo que estaven ja solidificades, quina colla de verros!!!.
L’excursió la vàrem començar a les 9’30, quedant amb l’Àngels Cortina sobre les 14h a l’estació de tren de Sallavinera que és a 2 Qm. del poble, però creiem que era la millor solució possible, tot i això, la vam acabar a la mateixa estació ja que ens va fer molta droperia de caminar per carretera els quilometres restants.
Tres quartes parts de l’excursió ens la vam passar amb els anoracs posats del fred que hi feia, el sol no va sortir fins l’1 tocada i ja no ens va deixar. Tot el recorregut va ser per pistes forestals, molt suaus i quasi sense cap desnivell, tot molt planer. El paisatge estava tot cremat, fins que no vam sortir de la comarca i vam entrar a l’Anoia la cosa no va començar a canviar en un verd intens. Vam arribar al castell de Boixadors, que per cert estava en plena reforma i no vam poder entrar, ens vàrem acontentar amb donar una volta per tot el seu perímetre.
Ens va acompanyar un gos tota l’excursió, no el vam poder dissuadir. Quan vam arribar a l’estació del tren ja estava l’Àngels esperant-nos amb unes llaunes de cervesa, olives, patates fregides... una sorpresa molt agradable que ens va entrar de meravella, ens mima molt. A més a més la Núria va fer el seu increïble plum cake, amb les corresponents espelmes, per celebrar els 50 anys de l’amic Josep Maria, que per cert, estava molt content. L’Àngels també va comprar unes coques de vidre, ja veieu, ens vam posar les botes de menjar.
Vàrem encarregar a l’Àngels que ens comprés pasta amb forma de rodes de carro, pasta típica de la contrada, en Jaume i en Jordi farà uns 20 anys que en una de les seves excursions en varen comprar, però es veu que li van posar una cara molt estranya i ens va portar una pasta de color fúcsia, cada família va tenir un paquet. Ens va comentar que a Calaf hi havia, i encara hi és, una fabrica de pastes molt antiga i veritablement abans en feien d’aquest tipus de pasta de rodes de carro, però segons diuen s’han posat a la moda i ara les fan fúcsies... Els temps evolucionen, encara que tot ho hem de dir, més endavant quan les vàrem fer no valien res.
Després vam tornar a buscar els cotxes altra vegada al Santuari de Pinós, vam pujar els 6 dins del Peugeot del Josep Maria i en Jaume es va asseure dins del porta equipatge. Vam quedar pel 28 d’abril.

28 d’abril d’2001
Sant Pere Sallavinera – Refugi Mas del Tronc

En aquesta etapa vam quedar amb la Roser a les 6’30 per trobar-nos a les 8’30 en el encreuament de la carretera de Prats del Rei / Igualada. Just on la pista s’uneix amb la carretera, és a dir al final de l’etapa, deixem un dels cotxes en el refugi de Mas del Tronc i també vam quedar amb l’ Àngels per dinar.
Després vam anar a Sant Pere de Sallavinera, però abans vam aturar-nos a Prats del Rei per esmorzar, vàrem entrar al bar “Les flors de la Segarra”. Des de fora semblava mes bé una entrada molt lletja, que preveia el mateix dins del local, però no va ser així ja que era molt agradós, semblava el casino del poble (suposo que ho seria). Era enorme i vàrem demanar el de sempre, olives, vi, cafès, tallats, cafès amb llet, que val a dir que el d’en Jaume el varen fer com a ell li agrada: fort de cafè, el van portar inclòs amb un dit de crema d’aquella que et queda tot el morro marcat que no et fa falta portat bigoti...
Sortíem del poble sobre les 10’30 encara que només eren 14 qm. anàvem tard, però vam arribar puntuals. Vam quedar amb l’Àngels Cortina de les 14,30 a les 15 h i vam arribar a les 14,15, molt ben calculat.
En aquesta ocasió després de varies excursions sense venir, va aparèixer en Lluís i el seu altímetre, el qual el va fer servir unes 8 vegades. L’oscil·lació era de 450 a 730 metres, cota més alta, sembla mentida però funcionava molt bé. Fent referència al podometre d’en Jordi aquest cop marcava molt més del que tenia que ser, era com si aquest vulgues arribar abans. L’excursió, un cop acabada tindria uns 14 Qm. i li va marcar uns 21, alguna cosa no funcionava molt fi, no seria que els seus peus anaven més ràpid que el seu cos?. El recorregut era molt bonic, a més a més amb un sol espatarrant, una temperatura de 20ºC, tot verd, amb un color de pel·lícula, es notava l’aire de la primavera...
Ens vàrem trobar amb moltes masies abandonades i molt disperses, una llàstima.
Passarem davant l’ermita de Santa Maria de Grauet, una edificació magnífica, ubicada al bell mig d’un prat tot verd, la llàstima és que estava tancada. A les seves parets hi havien unes anelles molt grans de ferro forjat amb unes cares gravades, una d’elles portava el cap d’un drac, tot de forja molt gruixuda, tot estava en molt bon estat. Abans existia també un convent amb el seu claustre, cel·les, edificacions..., però actualment no hi ha ni rastre, solament queda l’ermita.
Totes les masies pertanyen a l’ermita de la Maçana, situada sobre d’un petit turó, vam passar a prop d’ella ja que el vàrem contornejar i no la vam pogué visitar. Al cap d’una estona vam arribar a la masia de la Maçana que es trobava en molt bones condicions, tenia animals de tots tipus fins hi tot ases, els camps estaven tots molt ben conreats, feien goig.
Quan vàrem arribar el refugi del Mas del Tronc ja teníem a l’Àngeleta esperant-nos amb unes cerveses fresques per tots nosaltres. Ens mima molt. També ens va comprar coques de dos tipus per les postres, era terrible com era de bo tot. Després de menjar la Roser va treure el seu nou telèfon mòbil, teníem un problema ningú sabia per que no sonava, es van tirar més d’1 hora potinejant les tecles i furgant dins dels seus menús, fins que de sobte va sonar una melodia quan rebia una trucada: Prova passada...
Hem quedat per la propera excursió el 19 de Maig, aquest cop no vàrem poder prendre cafès, ja que no hi havia cap bar a la vora. Pensaven que al poble de Sallavinera hi havia un, però el que hi havia era un restaurant i estava tancat a aquelles hores, que hi farem...

19 Maig d’2001
Refugi Mas del Tronc – Clariana

Aquest mati en Jaume i l’Àngels van recollir a la Roser a la Meridiana a les 7h del matí, un pèl més tard que l’excursió passada, tot hi això ens vam presentar mig hora més aviat que la que havíem quedat. Ens vam trobar directament a Prats del Rei per poder esmorzar al mateix bar on vam fer l’excursió anterior “Les flors de la Segarra”, però estava tancat, eren les 8’30 hi ens van dir que obrien a les 9 del matí, vàrem fer mitja volta hi ens vam anar a un que estava a la carretera molt a prop d’allà, no va estar del tot malament, ens vàrem fotre 2 ampolles de vi, olives farcides, cafès... En Lluís no va poder venir, tenia una estrebada al peu.
Avui en Jordi i en Jaume vàrem fer el lliurament dels llibres que van fer del GR2, val a dir que ens va quedar molt digne.
Ens va fer un dia esplèndid, molta calor això si, però vam resistir com corsaris. Començarem l’excursió just on la pista es retroba amb la carretera. Al tallar quasi 3 Quilometres vam decidir allargar-la fins a Clariana. Suposa uns 4 Quilometres de més, això significa uns 16 quilometres en total. Vam deixar a l’Àngeleta en el lloc d’inici de l’excursió, aquest cop va dir que no volia anar a Calaf ja que hi havia estat 2 cops i ja entenia prou... i se’n va anar a Igualada, després va comentar que fins arribar es va aturar a molts pobles.
Començarem per una pista forestal i molt aviat la deixarem per anar per un corriol, que és molt més agradable. Quasi tota l’excursió era de baixada ja que vam sortir dels 800 metres d’alçada i vam arribar als 400. El panorama, encara que no es veia el cremat pels incendis del 86, era desolador ja que totes les muntanyes pràcticament no hi havien arbres, tot eren matolls. Ens vàrem trobar molts camps amb plantacions de civada i blat. Vàrem agafar mostres per saber exactament que era ja que hi havia dubtes, i l’amic Jordi se les va dur a casa per investigar, però res de res (quina incultura corre per el món). Quan portàvem uns quants quilometres fets en Jordi va donar-se que no havia posat en marxa el seu “marcapassos”, però ho va solucionar immediatament encenent l’aparell en aquell mateix moment, el problema va ser que els 4 quilometres fets per ell no li contaven.
Vàrem passar per Rubió on vam anar al castell que estava molt tronat, només hi havien 4 pedres i un tros de la torre, per contra l’església estava en millor estat, la vam veure per fora perquè estava tancada. Tot el poble era només 3 cases, estava impecablement bonic, hi havien 2 restaurants amb uns jardins privats que feien dir “si senyor”. La Roser especulava amb el que feien aquells restaurants, segurament mots casaments, comunions, ja que podria anar molta gent i de “peles” llargues. Desprès vàrem anar passant per moltes masies aïllades la majoria en runes, això si, en les que hi vivien estaven molt ben conservades, com la del Puig, Can Pallerols, Cala Rosa, Can Traver, aquesta última, més bé era un nucli de masies juntes, com un poble però amb cases separades.
Vàrem arribar a la Nacional II, i quina sorpresa !!!... el camí estava tallat de cop amb un caient d’uns 25 metres. Allà, al fons, estava la carretera i la construcció de la nova autovia, tot eren obres. Ens vàrem buscar la vida i vam baixar per un pendent amb molt de desnivell fins arribar a peu de carretera, després de creuar-la vam estar molta estona per poder recuperar els senyals i continuar el nostre camí. Va ser el pitjor de l’excursió, era un corriol, tot pujada cosa que la guia no esmentava res de desnivells, uns 30 minuts suant la samarreta.
Per després anar a parar a una pista que ens va portar directament al Poble de Clariana on finalitzava l’excursió, vàrem arribar amb la llengua fora, sort de l´Àngeleta que ens estava esperant amb unes cerveses fresques de “colló de mico”, i unes bosses de patates de “puta” mare, aquí mateix vam menjar i per postres unes coques de vidre que l’Àngels havia comprat al poble. Després d’aquesta festa en Jordi i en Jaume vam pujar al cotxe d’en Josep Maria i l’Àngels per retornar al punt de partida i recollir els nostres propis cotxes. De tornada amb els nostres vehicles ens vam perdre, amb les obres de l’autovia no hi havien indicadors per cap lloc, ens vam passar com uns 4 cops de l’indret, vam consultar el mapa però semblava que estiguéssim a un altre punt, per fi amb quasi 2 hores de retard vam arribar a recollir les nenes que teníem esperant la Núria, l’Àngels i la Roser que estaven tirades per terra mortes de fàstic ja que a Clariana no hi ha bars, son 6 cases amb sols 3 veïns i res més. Això dels 3 veïns ho sabem perquè hi havia 3 guies de telèfons fora al carrer per repartir.
La propera excursió ja serà passat l’estiu, qui ho diria, ja tenim les vacances al damunt !.

29 de setembre 2001
Clariana- Bellprat 13,490Qm.

Ja comencem una nova temporada, per un pèl no la vàrem anul·lar i a última hora es va decidir fer-la
Els anys passen i passen no ens donem compte i dins d’uns anys estarem jubilats ves per on
Àngeleta Ahir 28/09/01 li varen treure el guix del peu.
Roser Portava plantilles noves i no podia caminar.
Núria Estava refredada i no es trobava bé.
Lluís Estava amb el peu enguixat.
Jordi Havia tingut un atac de ciàtica i estava amb corrents.
Jaume Amb una estrebada muscular en el braç.
Àngels Amb un blau en una cama.
J. Maria Amb un cop molt fort al costat.

Ja veieu no valem per res.
La cosa és que vam anar 7 (en Lluís no va poder venir), vàrem quedar a la Plaça de Sants i vàrem anar amb el Tata, sortíem a les 7 del mati tots plegats, en Jordi, la Núria, la Roser, l’Àngels i en Jaume, vam arribar a S. Martí de Tous, únic lloc on hi havia un bar. Clariana és tan petit que no té cap servei. Ens va costar una mica trobar la carretera que ens portaria fins a S. Martí, tot estava en obres i no hi havia ni un trist indicador. Quan estàvem aparcant, en aquell just moment arribava el cotxe d’en Josep Maria, vam anar directament el Bar “Don Paco” un lloc petit i amb molta gent que menjaven pa amb tomàquet i pernil, tenia molt bona pinta. Ens vàrem seure com vam poder i vam demanar el de sempre, el vi, aquest cop era de batalla amb tap de plàstic collita química del mes passat, encara que les olives no van venir soles estaven acompanyades amb tomàquets i cebes. Després de parlar com ens havien anat les vacances, vam començar la marxa. Tornàrem a agafar els cotxes i cap a Clariana que falta gent, just on vam acabar la darrera excursió la temporada passada. Sortíem sobre les 10’30 (una mica tard), ens vam acomiadar de l’Àngeleta , la Núria i la Roser que van fer turisme per la comarca.
Comencem amb una forta pujada, el dia estava molt gris i uns núvols molt espessos que ens acompanyaren tot el viatge, de totes formes millor ja que la temperatura encara era un xic alta.
Del paisatge cal destacar que hi havia infinitat de camps, de masies molt poques, tota aquesta zona està bastant despoblada. Encara que estava tot ben moll, es notava que està tot sec, després d’un estiu molt calorós.
Hi ha una novetat i és que l’amic Jordi té un nou sistema per consultar el “Marcapassos”: és pujar-se la samarreta fins el coll i per el seu costat esquerra mirar d’una ullada l’aparell, això si, fent un moviment estrany i retorçat per aconseguir mirar-lo. Jordi com anem? Samarreta amunt vista al cinturó, panxa fora, melic a la vista i...
Després vam voler saber la temperatura que feia en aquells moments, el problema era que el termòmetre el duia en Jordi dins la motxilla, i la diferencia de l’interior a l’exterior era d’uns quants graus.
Quan portàvem uns 6 quilometres ens vam trobar amb la carretera que no vam poder deixar fins arribar el poble de Bellprat, quina mala passada!, 7 quilometres de carretera. Sort que aquesta es va transformar en pista al cap de 4 quilometres, un rotllo molt feixuc, a més es va posar a ploure amb força. En arribar al poble “les noies d’or” ja ens estaven esperant. Ens vam refugiar sota un túnel on hi havia la rectoria i l’església, damunt teníem una casa. Vam dinar allà sota, cadascú el seu menjar. Hi teníem un bon sortit: 3 tipus de amanides, carn arrebossada, entrepans, fuets, xocolates i de postres “les noies d’or” ens van comprar unes coques de vidre, per no perdre els bons costums. Després van deixar sols a l’Àngels i en Jaume per anar a buscar els cotxes, tots van anar amb el cotxe d’en Josep Maria per recollir el Tata d’en Jordi. Mentre esperàvem va venir una tempesta espectacular, trons, llamps, pluja... hi havia un silenci total, només es sentia la remor de l’aigua al caure, no hi havia ningú, tot era desert, una sensació molt agradable.
Bellprat és un poble molt ben conservat encara que hi havia alguna casa en estat de complet abandó. Calculem que hi vivien unes 7 famílies ja que sota el porxo de la rectoria tenien 7 bústies i em sembla que algunes deuen viure fora del poble, en alguna masia aïllada. L’Àngels i jo ens van quedar dormits sobre el banc de pedra que hi havia sota del túnel que travessa el poble, fins que la remor del Tata ens va despertar i vam tornar a Barcelona.
La propera excursió serà el 27 d’octubre, dia que a més a més hem decidit de fer la castanyada.

Octubre 27 de 2001
Bellprat a Cabra del Camp 22 Qm.

Bé no és del tot correcte ja que vàrem escurçar 5’2 Qm. i vam sortir de Pontils. Aquest cop també quedarem a l’estació de Sants i com l’anterior sortíem a les 6’30 del mati amb el Tata d’en Jordi, la Roser, l’Àngels, la Núria i en Jaume, tots plegats en direcció a Santa Coloma de Queralt on ens havíem de trobar amb en Josep Maria i l’Àngels a les 8’15, cosa que fins a les 9 no va poder ser, tot per culpa d’una boira molt espessa, no es veien les línies de la carretera teníem que anar molt poc a poc. Quan vam sortir de l’autovia de Lleida en direcció a Igualada ens vàrem perdre no es podia llegir cap rètol indicador, a Igualada se l’havia menjat la boira. De cop ens vam trobar a la carretera que va cap a Villafranca del Penedès, però al final, un xic tard, vam arribar. Vam anar de cap al bar, amb el fred que feia era una delícia un lloc calent, després d’esmorzar vam anar amb els cotxes a Pontíls. Era curiós, no havia cap cotxe en tot el poble, en part era lògic ja que els carrers eren tan estrets que no hi podien passar. No se on els podien guardar, en Jordi va tenir que aparcar el Tata a l’entrada del poble en un racó de la mateixa carretera, a la mateixa cuneta. Ens vam acomiadar de la Roser i de l’Àngeleta que van aprofitar per anar fer una visita turística a Montblanc. Nosaltres començarem a caminar, el temps estava mig ennuvolat amb una temperatura bastant alta 27ºC per ser finals d’Octubre déu ni do. El camí ens va dur per un corriol autèntic, vam tenir que utilitzar la brúixola uns quants cops, ja que era un lloc molt perdedor. La brúixola, de propaganda de la Caixa de Catalunya, era el primer cop que l’utilitzàvem, era la brúixola del “senyor president”. Quan vam arribar el poble de Vallespinosa, va sortir un veí per indicar-nos el camí a seguir ja que les marques en aquest punt desapareixien per retrobar-les uns metres més amunt i fora del poble. Aquest bon home ens va donar la lliçó del dia, ens va dir que tenia un gos que suposava que tenia lligat, però si ens el trobàvem i ens mossegava no havíem d’intentar treure el braç de la seva boca ja que ens podria estripar... solament havíem d’aguantar fins que l’animal deixes de mossegar , quines coses no?
La guia ens va fer una bona passada, una sorpresa, un cop passat el Coll de Valls tot era baixada segons marcava el gràfic i l’escrit, i una “merda seca lligada amb un cordill” just abans de arribar el Coll de Formigueres havia una pujada de 10 minuts amb un recorregut d’uns 400 metres que no estava gens malament. Vam arribar amb la llengua fora i vermells com a perdigots a Pontíls 1 hora abans del previst, vam fer el horari de la guia sense retards. Ens vam dedicar a buscar a les noies, bé, no ben bé així, en Jordi i en Jaume van anar a buscar-les directament al bar, i la Núria, en Josep Maria i l’Àngels per els carrers del poble i a més a més es van perdre, sort que en Jordi i en Jaume estaven amb una bona cervesa esperant que tots hi arribessin (si no fos per nosaltres...) i després ens van dir que ens buscaven a nosaltres, quina cosa més ridícula, podien buscar una altra excusa. El bar es deia “Els tranquils”, la mitjana d’edat rondava els 75 anys , era un lloc perfecte per retrobar-nos la propera excursió, després vam anar en un parc on hi havien bancs, taules, una font, lloc per fer barbacoes, allí vam dinar. En acabar, vam treure els panellets, el moscatell que va dur l’Àngeleta segons vam quedar, però el bo del cas es que ningú va pensar a pagar-li, t’ho recordo ara, però el passat... passat està (quin morro!).
La propera excursió vam quedar pel 24 de Novembre, a veure si aquest cop en Lluís pot venir, just avui fa 2 dies que li han tret el guix i havia d’anar a recuperació.
En aquesta excursió vam ser els de sempre, en Jordi, en Josep Maria, l’Àngels, la Núria, en Jaume i com a suport tècnic l’Ángeleta i la Roser.

24 novembre de 2001
Cabra del Camp / Vilaverd 4h 10’ 17’6 Qm.

En Jaume i l’Àngels aquest cop varen anar sols amb el seu cotxe, ja que la Roser no va poder venir. En Lluís estava encara convalescent del seu peu i no podia fer esforços i per el que sembla li queden unes quantes setmanes per poder estar al cent, per cent, per cert. Demà és el seu aniversari i compleix 60 anys, és una llàstima que no pogués venir encara que no hagués fet l’excursió... ja que ho hauríem celebrat.
En Jordi i la Núria també van anar sols amb el Tata, ja que de tornada ells es quedaven a Cubelles i nosaltres a Sant Pere. Ens vam trobar tots plegats al bar “Els Tranquils” sobre les 8,30. Encara que el van obrir a les 9 de mati, aquest cop estava ple de caçadors, és curiós ja que el primer que van fer aquests és prendre una barreja que el propietari del bar ja els hi tenia preparada. Estava dins d’una ampolla i al broc hi havia un canó de canya petit per on hi rajava el daurat líquid. Una altra curiositat d’aquell bar era que la màquina escurabutxaques estava tancada dins d’una caixa metàl·lica amb cadenat, ni que fos la caixa de seguretat del Banc Nacional d’Andorra. Després d’esmorzar ens vam acomiadar com sempre de l’Àngeleta quedant en l’hora de trobada a Vilaverd entre les 14,30 i les 15h, encara que ens vam presentar a les 16 h. Vam començar l’excursió, devien de ser a prop de les 10 del mati una mica tard però sempre esmorzant ens animem parlant i ja se sap...
El recorregut aquest cop va anar passant per boscos molt densos i per uns senders plens de matolls baixos i amb moltes punxes, va fer un sol molt esplendorós i una temperatura un xic freda, quasi tot el recorregut va ser de pujada. Mentre caminàvem per la pista forestal que ens duria al Coll de Penafeta, ens anàvem trobant amb caçadors, era el dia de la caça del porc senglar. Aquesta caça tenia una estratègia, la tècnica era que uns quants caçadors anaven al cap d’amunt de la muntanya amb els gossos, i feien baixar els porcs senglars muntanya avall, fins a la vall on els esperaven un altre grup de caçadors que tenien les escopetes preparades per fer diana en algun d’aquells pobres animals. Tots el caçadors que ens anàvem trobant ens comentaven alguna cosa, un d’ells ens va insinuar que el camí que portàvem per anar a Vilaverd no era molt correcte ja que per on anàvem trigaríem molt perquè estàvem fent una marrada molt gran però si la guia diu per allà , doncs per allà.
Desprès de la pujada vàrem arribar al Coll de Penafreta i ens vam dirigir al poble de Miramar, un poble molt bonic i molt ben arreglat. Un xic més tard vam arribar el poble de Lilla, vam passar molt ràpid ja que no tenia ni bar. Tot seguit per culpa dels cabrons de l’“AVE” el camí es perd degut a que les obres destrossen tots els camins, senders, pistes i carreteres. Havia una mena de pista forestal immensa que anava de la boca dels túnels fins a una cantera en la qual hi passaven els camions de l’obra. De lluny es veia el poble de Vilaverd, el problema era que el veiem, però no sabíem per on podíem anar. Vam optar per seguir la pista dels camions, uns metres més avall hi havia una pista tallada per uns blocs de pedra, però la direcció era bona i ens hi vàrem ficar, per pura “xamba”, i de cop, apareixen de nou els senyals del GR, això va comportar-nos 1 hora de retard. L’Àngeleta ja ens estava esperant, no tenia cobertura el mòbil hi estava una mica neguitosa. Vam anar a l’únic bar del poble, l’Àngels Martín ens va comprar un torró de poma que estava de “colló de mico”, aquest cop vam quedar per el proper dia 9 de Desembre.

Dissabte dia 12 d’0ctubre
Tivissa – Rasquera
16 Qm. i 3:50h (nosaltres 5h)

Comencem la temporada de les excursions, seguim amb el GR 7, En Jaume, després d’haver tingut un lapsus de quasi un any (una temporada per problemes tècnics), reprèn els escrits. Sort d’en Jordi tenim aquest any solucionat.
En aquesta ocasió ens hem trobat a Tivissa, lloc on vam acabar la temporada passada.
Aquest cop som 6 en Jordi, la Núria, en Jaume, l’Àngels, en Josep Maria i l’Angeleta (servei d’avituallament).
Ens vam trobar tots a les 8’30 del matí davant dels safareigs públics, un lloc molt bonic i acollidor, sembla una construcció dels romans, molt ben arranjada, encara que deu de ser d’una època més recent.
Estem de ple dins de la comarca de la Ribera d’Ebre, terra de bons olis i també d’uns vins molt acceptables.
Vam començar com sempre buscant un bar on poguéssim matar el cuc, i no el vam matar, el vam farcir de bon vi de la terra, amb unes bones olives, encara que no eren de la terra, si no de pot, ja que estaven farcides d’anxoves, però bé, eren bones. Després de prendre uns cafès vam començar a caminar amb moltes ganes, portàvem 4 mesos esperant aquest moment, el temps ens va acompanyar, estava ennuvolat, no feia fred, no feia calor, un dia perfecte.
Vam sortir de davant del parc de bombers per un camí que començava a enfilar- se pista amunt, al cap d’uns minuts la pista es transformà en corriol, passant per molts camps d’oliveres, després ens retrobarem amb la pista que ens portà fins l’ermita de Sant Blai que fou construïda en commemoració de l'expulsió dels sarraïns. L'actual, d'estil gòtic, és de 1858, està molt restaurada. Al seu voltant hi ha una àrea de “picnic” amb taules, bancs i llocs per fer foc.
Abans d'arribar a l'ermita hi ha una font amb un broc molt gran, segons l’Àngels d’aigua fresca. Són interessants les formacions rocalloses de l'entorn que conformen el nomenat "Salt de Sant Blai".
He llegit que en aquesta contrada s’hi troben tot tipus de fòssils amb gran facilitat, (haver-ho sabut quan hi érem i haguéssim buscat algun...)
Aquests llocs ens sorprenen per la seva bellesa i pel seu silenci.
Aquí el nostre bon amic Josep Maria Agustí, ens va fer una bona confessió de quan estudiava. Anava a un col·legi de capellans que els feien assistir cada dia a l’església, això no té més importància ja que en aquelles èpoques a tots ens tocava “pringar” en aquest sentit (i uns altres...), bé ens va comentar que per Sant Blai els feien passar en fila d’un en un davant del capellà de torn, i aquest creuava el dits davant el coll de cada alumne, i segons ens explicava era pel mal de gola. He trobat a Internet el Goig d’aquest Sant.
Per aquelles èpoques els infants patien mot d’angines degut els freds, suposo que com ara... Bé, desprès vam continuar per el Coll de Ventalles (525 m), una pujada d’uns 200 metres, a partir d’aquí ja va ser tot baixada, passant per quasi tot pistes forestals i algun corriol que altre.
Cal destacar la Riera de Murgans, encara que els pals indicadors posaven “Barranc de Floro”, bé, tan és, era un barranc amb un llit de pedra blanca d’una amplada d’uns 30 metres. Era bonic caminar per ell, sols pensar que de vegades pot dur aigua, feia una mica de calfred, segur que la portaria amb molta força.
El nostre amic Jordi anava molt fi amb el seu “marcapassos”, quasi marcava el mateix que la guia, perdó, la guia marcava quasi el mateix que el seu aparell.
Vam acabar l’excursió a Rasquera, on ens vam retrobar amb l’Àngeleta. Vam anar a refrescar la gola (pensant amb Sant Blai) amb unes cerveses negres caducades... vaig demanar 4 voll-damm i amb vam portar 4 boks, és igual, tot va anar a dins, l‘Àngeleta ens va obsequiar amb uns pastissets característics del poble, (del poble de Mora), diuen que els autèntics son els de Rasquera, tant és, no en va quedar ni un.
Vam acordar per la propera excursió el dia 2 de Novembre, ja podrem començar a preparar els panellets i a comprar el vi dolç, per cert avui és dia 12, dia del Pilar i segons el refranyer popular ens diu que:

“Per Pilar faves a sembrar”
“El millor favar és el sembrat del Pilar”
“Pel Pilar el tord ve i l’0reneta se’n va”

En Jaume ha oblidat d’esmentar que jo , l’Àngels, em vaig trobar dos euros a Sant Blai i que al final del dia per raons que no venen al cas ja havien passat a la butxaca d’en Jordi. (nota escrita per Àngels Martín).

Dissabte dia 2 de Novembre (St. Victorí)
Dia dels Fidels difunts,
Rasquera – Riu Ebre (Pont del Llaguter - Benifallet)
10,900 Qm. i 2:40h (nosaltres 4h) per raons que explico després

Hem quedat aquest dia, per poder menjar els panellets, les castanyes i el vi dolç com cada any, de totes les maneres abans d’explicar-vos l’excursió deixeu-me que us posi al corrent d’aquest dia i us escrigui unes lletres, tretes literalment del Costumari Català de J. Amades, si més no, és curiós.
“El dia d’avui és anomenat popularment dia dels morts i dia de les Ànimes.
La celebració d’aquest dia no és fixa. La commemoració dels difunts tampoc no és fixa. No es pot celebrar en dia festiu; l’any en què el dia 2 s’escau en diumenge, se celebra l’endemà dilluns, dia 3.
Els nostres avis creien que els difunts que encara no feia cinc anys que eren morts, avui acudien a missa per tal d’oir les tres misses que es diuen en sufragi de llurs ànimes.
Molt antigament, a la parròquia del Pi de Barcelona havien celebrat un solemne ofici de difunts dedicat a les animetes dels pobres que havien mort penjats a la forca. Hi acudia el botxí com a representant dels condemnats i ocupava la presidència del dol.”
Aquí teniu alguns refranys del dia d’avui

· Per tots – sants, i no més enllà, has de sembrar
· Llaurada per tots – sants, mata la mala herba dels camps
· Per tots – sants, desa el vano i treu els guants
· De tots – sants a Sant Andreu, vent o pluja o fred o neu
· Per tots – sants el fred és el camp, per Sant Martí és pel camí per Santa Catarina és dintre la cuina
· De tots – sants a Sant Martí, onze dies i un matí
...
Bé ara sí, l’excursió la vam reprendre des de Rasquera, lloc on la vàrem acabar l’etapa anterior. Vam quedar com sempre al Bar del poble, un lloc molt gran on la dona que estava darrera el taulell era la mateixa que es va confondre el servir-nos las cerveses en l’excursió passada, aquest cop no ens podia servir dues ampolles de vi, tan sols tenia una de disponible, la solució era que quan l’acabéssim, ens la tornaria a omplir, i per rematar-ho, vam demanar 7 gots ja que estàvem set persones a la taula i ens va dir, que en duia 4, per que set?.
Després de tot això vam intentar començar l’excursió, dic “intentar” perquè vàrem estar 45 minuts intentant sortir del poble i trobar les marques del GR, les quals, just al començament del poble es van esfumar, al final, després de donar varies voltes, vam decidir anar directament a l’Eix de l’Ebre, fins que les vam veure, i així vam començar l’excursió, 45 minuts més tard.
al comentar que aquest cop, la guia ens va servir el mateix que un capella amb calçotets al mig del desert, no té ni caps ni peus, les descripcions solament parlaven de les pistes vegeu un exemple literal d’una part de la guia.

1. “Es va a l’esquerra per una pista”
2. “Es va al sud-oest, esquerra, per una pista”
3. “Es deixa la pista a la dreta, es va per la pista principal que segueix el curs del riu”
4. “Es deixa la pista i es va a l’esquerra per un camí...”

Ja veieu, que son perfectes les descripcions que si fan, qui ho va escriure devia tenir ganes d’acabar ràpid. Però el paisatge valia la pena, els colors de la tardor, reflectits sobre les aigües blaves i verdoses del riu Ebre, era molt relaxant per la vista i per l’esperit. Quasi tot el camí va transcórrer per senders molt bonics, passant pel mig de boscos, matolls, camps sencers d’oliveres, d’ametlles, i molts camps de mandariners, curiosament es veu que és la temporada de fer la recol·lecció, això vol dir que estava tot ben farcit de fruits. Al final vàrem anar a parar al monument del Llagut, on ens estaven esperant l’Àngels i la Roser per anar a Paüls on teníem reservada taula a la casa de pagès “Les Barberes”. Vam menjar molt bé i ens va costar 10 € ni car, ni barato, just. Després vam treure cadascú de nosaltres els panellets, el vi bo i el vi ranci; vam acabar tots amb un color de cara d’un vermell pujat, feia conjunt amb el color dels arbres amb plena tardor, el lloc era bonic, amb els Ports al fons, tancant la visió com si fos una ferradura.

Dissabte dia 29 de Novembre Dia dels Fidels difunts
Riu Ebre – Paüls 12,830 Qm. i 3:10h

Avui és Sant Sadurní, segons el costumari Català hi ha una tradició, Sant Sadurní era bruixot i vivia de les arts màgiques i de bruixeria; d’ací la creença que els que neixen el dia d’avui tinguin aptituds i disposició per a dedicar-se a aquestes arts.
Ens vam trobar tots al Bar de Rasquera, ja que ens ve de camí i teníem la seguretat de que estaria obert. Aquest cop la senyora del bar no ens va delectar amb cap excentricitat, tot ho va fer bé. Ens vam trobar a les 8’30 del matí i entre naps i cols vam sortir del bar a les 10. Vàrem entrar tots dins del cotxe d’en Josep Maria, darrera hi anàvem quatre persones, en Jordi, la Núria i l’Àngels que es va seure sobre meu, sort que el viatge era curt, vàrem anar 3 Quilometres més enllà del pont del Llaguter, ja que eren 3 quilometres de carretera pura i dura.
Just en aquest punt, al Quilòmetre 3,070 de l’etapa, vam començar l’excursió, era com si fos la continuïtat de l’anterior,(hi així és) ja que durant un bon tros passàvem per camps de tarongers i mandariners, com l’anterior etapa, seguint el curs del riu. A la part dreta de la seva riba hi havien camps i camps de tarongers i de mandariners. Ens va succeir una cosa curiosa, vam arribar a una pista que creuava els camps de tarongers i només entrar-hi ens passa un vehicle, s’atura i ens dona unes mandarines, bé, més ben dit, un manat de mandarines ja que estaven totes unides per el mateix brot, semblaven una col-i-flor, eren maques de veritat, ens les va donar perquè les testéssim, al cap d’uns metres més endavant, en Jordi es troba, al ben mig de la pista una taronja, l’agafa i mentre ho fa, ve un cotxe amb dues noies, s’aturen, abaixen la finestreta i li pregunten a en Jordi : Qui sou?, i en Jordi sense pensar-ho els hi diu el nostre nom, som en Jordi, en Jaume, en Josep Maria i l’Àngels, es van quedar mirant-nos i van deixar anar allò que ens volien dir, en “Qui sou?”, que les taronges que estan al terra les aprofitaven igualment, les venien per fer suc i posar-les en “tetrabrics”, quina merda! i les que estaven als arbres, encara que estiguin d’un color taronja bonic, segons elles estaven verdes, les recollien així en el mes de gener, ja que les fan madurar amb carbur, quines coses s’aprenen no?. A més a més ens van comentar que tots els veïns es tornaven per fer vigilància, que ningú els hi robessin els fruits, i que donaven alguna peça, perquè no anessin agafant indiscriminadament , d’aquí ve el perquè el primer cotxe ens va donar algunes mandarines. Que “punyeteres” son, no?
Vàrem passar per senders molt encisadors i d’una bellesa notable, el dia ens va acompanyar pel que respecta als núvols, no així al vent, bufava molt fort, per aquelles contrades quan bufa, bufa de valent. Vàrem passar per uns quants masos, el de Mas Pistoles i el de Mas Parellades, entre altres, és curiós, però els masos d’aquesta comarca son bastant més petits que els que tenim com estereotip, ja que els masos del nord del país son més grans, a més a més aquests acostumaven a anar-los ampliant.
Vàrem arribar a Paüls a les 14’30 hora en que estaven la Núria i l’Àngels Cortina esperant-nos per anar a dinar a la casa de Pagès Ca Les Barberes, on ja teníem la taula preparada i apunt. Abans d’anar-nos li vam preguntar pels refugis de la Clota i del Caro, ens va dir que el de la Clota hi podíem anar sempre que volguéssim, ja que no havia guarda, i sempre era obert, podia haver-hi alguna cabra que altra però era decent, i el de Caro l’hivern era obert els caps de setmana, però ens va comentar que l’excursió la podríem fer d’una tirada que hi havia unes 8 hores, segons el llibret son 23,550 quilometres i 6.30 h de recorregut, també ens podria venir a buscar al Caro amb el seu cotxe per 40 Euros. Ja veurem que decidim per la propera sortida, que degut als compromisos i les festes nadalenques la farem el proper mes de gener.

Dissabte dia 12 i Diumenge 13 d’abril / 03
Paüls – Refugi Caro 23,550 Qm. i 6:30h

Com veieu, ens hem saltat uns mesos des de l’última sortida del GR7, vam decidir d’aplaçar aquest GR degut el mal temps, les nevades i el fred que feia, mentrestant aquests mesos vam començar el GR92, però això és una altra història...
Vam decidir de fer-ho amb 2 dies, fer d’una tirada l’excursió els 23,550 Qm. i anar a dormir el refugi del Caro, així l‘endemà podríem descansar i fer una mica de turisme.
Vam sortir de Paüls sobre les 10 del matí (una mica tard), però va ser per circumstàncies alienes a la nostre voluntat, algú va arribar amb una mica de retard. El camí d’aproximació fins a l’ermita de Sant Roc va ser bastant suau i des d’aquest punt el corriol començà a pujar, sortíem de 400 metres i el punt més alt era el Pla de les Foies, situat a 1.180 metres.
Vam arribar el Masset del Castillo, en si “de Castillo”, poca cosa ja que era un mas on guardaven les eines per treballar les terres, quasi tot estava ple de cireres, camps i camps que hi tenien plantats, cal destacar del masset, una cisterna molt ben conservada. Des d’aquest punt el camí s’enfila bastant fins arribar al coll del Camp, on podíem veure al fons una muntanya enorme, era les Roques d’en Benet, una vista preciosa. Seguíem pujant i el camí planejava i anava per la carena fins arribar al Coll de Ginjolers 1.120 metres i el Coll de l’Enrajolada de 1.139 metres, per baixar després a la Borda del Marraco, molt malmeses, amb tot el sostre enfonsat. Aquí és el punt on vam veure isards, uns 4 o 5, quan ens van percebre van fugir com esperitats, pel que sembla baixen fins a la borda per beure aigua, ja que hi ha com uns abeuradors que per que funcionin, estaven connectats per uns tubs a una cisterna. Continuem camí, vam passar per les rases del Marraco, punt on una mica més i ens perdem, ja que les marques de pintura eren molt difícils de descobrir, i no era un lloc idoni per perdre-les, estaven ben al mig del cor dels Ports, un lloc impressionant, solitari, un silenci absolut, tot pedra, cap vegetació... un lloc preciós. Fins arribar al refugi de Les Clotes vam baixar fins els 968 metres, el refugi era lliure, estava prou bé per passar una nit: una llar de foc, una taula molt gran i llarga de fusta amb uns bancs al seu costat, i unes lliteres de fusta a ran de terra, però nosaltres només ens van quedar a dinar, ho vam fer-ho molt ràpid ja que començava a fer-se tard i estava baixant la temperatura. El camí des d’aquest punt va ser una mica pesat puja i baixa, baixa i puja, una mica de pista, una mica de carretera més pista i un corriol que ens va portar de cap el refugi del Caro. Al voltant de dos quarts de vuit, amb moltes ganes de beure una cervesa, cosa que vam fer. Als 10 minuts van arribar la Núria i l’Àngels Cortina, que van fer visita turística mentre nosaltres fèiem l’excursió. El refugi era un lloc molt acollidor, per sopar ens van fer una amanida, uns macarrons, uns pits de pollastre arrebossats amb patates fregides i un iogurt, i... ràpid a dormir ja que estàvem molt cansats i feia un fred que pelava

Divendres dia 2 i Dissabte 3 de Maig / 03
Refugi Caro – Fredes 26,600 Qm. i 6:45h

Aquest cop el divendres dia 2 en Jaume i l’Àngels van anar amb el cotxe d’en Jordi, ens vam trobar a Cubelles on van deixar el cotxe al seu garatge i abans de començar el viatge es vam convidar a un cafè, que la Núria ja el tenia apunt, (jo ja anava amb l’idea de demanar-lo). Mentre anàvem de camí, vam aprofitar el temps hi vam pujar a dalt del Caro. Es veia una vista espectacular, es dominava tota la plana i al fons el blau del mar, era tard i feia una mica de vent, acompanyat de la fresca de la muntanya encara que el dia havia estat calorós, a dalt del cim es feia dir “Sí senyor”.
Quan vam arribar el refugi, sobre dos quarts de nou del vespre, ens van col·locar a la nostra habitació, aquest cop compartida amb altra gent, en fi que hi farem..., No va passar ni un quart d’hora que va entrar la família Agustí / Cortina. Tot era apunt per sopar, aquest cop no hi havien sorpreses, ens van donar macarrons com l’excursió anterior, uns macarrons bullits i remenats amb una mena de tomàquet ratllat i ceba esmicolada, tot en cru, una merdeta, després carn de porc fregida amb crema de llet i ceba crua, es veu que en aquesta casa els sofregits no saben com es fan, sort del vi que ens vam fotre, dues ampolles i passava avall...
A tres quarts d’onze, ja estàvem a les “piltres” no vam ser els primers, ja teníem companyia, i sobre les 12 va arribar els que faltaven. Una nit de sons molt variats, roncs més roncs greus, aguts, més la gent que tenia la molla fluixa, les molles del davant i del darrera.
Ens vam llevar molt d’hora bé, seguint l’horari de l’esmorzar del refugi més o menys a dos quarts de vuit, cafè, magdalenes, sucs, torrades...
Hi continuem l’excursió a Fredes FI del GR (un final rapit pero no hi molt mes que explica)